2014

Informe de l’avaluació a mig terme del Pla Director de Cooperació al desenvolupament 2011-2014

La planificació del PD2011-2014, tot i que va ser coherent amb la inèrcia dels anys anteriors, no responia a les possibilitats de la Catalunya actual, motiu pel qual era inaplicable en l’actual escenari econòmic.

Pel que fa a aquest escenari, l’evolució de la crisi ha fet que no s’hagin assolit els volums previstos. Aquest fet ha reduït les noves aportacions, de manera que només les ONGD que disposaven de programes aprovats han pogut rebre fons públics; a més, totes elles eren de la demarcació de Barcelona. Per aquest motiu, s’ha donat una seriosa davallada de recursos a les coordinadores territorials de Girona i Lleida, que agreugen molt més els espais de coordinació, vertebració i interlocució territorial del sector.

Pel que fa al context polític, la política pública de cooperació ha demostrat no estar consolidada com a política de consens, tampoc en clau pressupostària ni des d’un punt de vista conceptual. Aquest fet contradiu la percepció segons la qual es creia consolidada la voluntat política d’assumir la cooperació com a política pública de consens.

Si es vol aspirar a promoure una política de cooperació catalana al desenvolupament compromesa i de qualitat, cal focalitzar-se molt més en quin ha de ser el valor afegit de la cooperació. A més, en aquest nou cicle, el pes dels departaments i de les diverses estratègies aprovades tindran més pes i, fruit de la manca d’un important volum de recursos la capacitat instal•lada, les experteses de cada actor (públic i privat) i la trajectòria serà determinant. Fet que comporta procedir correctament a aquest procés de debat per a la concertació i disposar d’un volum de recursos que permeti iniciar actuacions pilot al 2014M; aquest exercici, pot ser, un pas previ al disseny del nou cicle de planificació.

La cooperació catalana, que sempre s’ha caracteritzat per ser una cooperació molt participativa, necessita d’un exercici de reorientació que permeti establir prioritats centrades en la seva especificitat i que prengui com a punt de partida el valor afegit de l’experiència de cadascun dels actors.

En conclusió, el proper cicle de planificació haurà d’aportar solucions que permetin superar la doble situació de crisi que viu la cooperació catalana en l’actualitat (econòmica i de model). En aquest sentit, es proposa treballar en una doble via: d’una banda per a recuperar el consens polític en torn a aquesta política pública, i per altra, per a repensar el model de cooperació en base a l’especificitat de la cooperació catalana.